Qualitat de la imatge
1.- La
qualitat de la imatge, és una expressió que neix a partir de la creació de
imatges digitals. Com ja sabem, les imatges digitals es composen de píxels, i
aquests són la unitat mínima d’imatge que existeix. Es pot dir que es tracta de
una unitat de mesura de resolució. Com més resolució hi hagi en una imatge
(píxels), més qualitat d’imatge hi haurà. Per tant com menys píxels, menys
qualitat d’imatge.
Qualitat del Producte (Product Quality)
1.- Pot
distingir-se entre “qualitat objectiva” I “qualitat percebuda”. La primera té
una naturalesa tècnica, és mesurable i verificable. La segona és subjectiva, és
una avaluació del consumidor. En qualsevol cas, la qualitat del producte ha de
ser considerada des del punt de vista del consumidor. A més a més, la qualitat
del producte ha d’estar connectada amb la presentació d’un servei postvenda
eficaç.
Quiasme
1.- El
quiasme és un recurs literari que consisteix a construir una simetria
sintàctica o semàntica mitjantçant l'encreuament de dos parells de mots o
d'oracions. També s'anomena quiasme el recurs publicitari mitjantçant el qual
es mostra en una imatge, una permutació de papers, un canvi de rols en una
situació o entre dos personatges amb característiques socialment ben definides.
(http://ca.wikipedia.org/wiki/Quiasme)
Ramachandran, Vilayanur
1.- Aquest
neuròleg, juntament amb Semir Zeki, és el primer que encunya el terme de
neuroestètica. Ramachandran ens parla d'una teoria neurològica de l'experiència
estètica, que diu que tota teoria de l'art ha de tenir tres components: la
lògica de l'art, l'evolució racional i el circuit cerebral. Ramachandran i
altres autors plantegen trobar lleis universals que responguin a la creació o a
la percepció artística. Ramachandran, juntament amb Hirsten, inventa uns
universals artístics en la seva teoria neurològica de l'experiència estètica.
Realisme:
1.- és un
corrent artístic que pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible
en les pròpies obres d’art. Aquesta també forma part d’un dels tres nivell de
les imatge (realisme, abstractisme i simbolisme), en el realisme és busca el
significat real de la imatge, és a dir, la similitud amb la realitat./
Wikipedia – Apunts.
Realitat:
1.- és el
conjunt de tot allò que existeix. Segon les escoles filosòfiques que analitzen
el concepte, la realitat pot incloure, o no, entitats fora de l’abast de la
percepció, però en canvi pot ser el regne d’allò mesurable, accessible i per
tant susceptible de ser usat com a prova per les tesis o judicis. La imatge és
una clara representació de la realitat. La nostra realitat se’ns va apropar
gràcies a la televisió, és per això, que actualment la realitat es considera
com a realitat mediatitzada.- Wikipedia i Apunts.
Realitat visual:
1.- és
aquella realitat que percebem per la vista, és una realitat molt més encertada
ja que s’assembla a allò que nosaltres vivim (sèries o pel•lícules), es
diferencia de la realitat que llegim, ja que aquesta li falta el suport de les
imatges. Apunts.
RECEPTOR (A l’esquema de la comunicació)
1.- Un
receptor és la persona que reb un misstage. El destinatari que en un acte de
comunicació reb una señal emèsa per un trasmisor o un emisor. Fonts:
http://es.thefreedictionary.com/receptor i Viquipèdia
Reduplicació
1.- La
reduplicació consisteix en la repetició d'una expressió o un element. Es tracta
d'una reiteració per contingüitat o contacte. Una de les obres d'art amb la
figura de la reduplicació més famoses és la Sopa Campbell o el retrat de
Marilyn Monroe, d'Andy Warhol. Font: Apunts de classe
Regla aurea
1.- Al
llarg del temps tots els artistes han buscat una forma de divisió de les coses
perfectes però no hi havia res que indiqués que proporció havien d'estar les
coses (éssers vius, objectes...). Ara sabem que existeix una fórmula molt coneguda
al món del disseny, que permet dividir l'espai en parts iguals, per aconseguir
un efecte estètic agradable i que pot arribar a ser molt eficaç. Aquesta teoria
es denomina regla aurea.
Regularidad
1.- En el
diseño consiste en favorecer la uniformidad de elementos, el desarrollo de un
orden basado en algún principio o método respecto al cual no se permiten
desviaciones. D.A. Dondis La Sintaxis de la imagen. Introducción al alfabeto
visual.
Regularitat
1.-
Consisteix en afavorir la uniformitat d’elements, el desenvolupament d’un ordre
basat en algun principi o mètode respecte al qual no es permeten desviacions.
La irregularitat és el seu contrari que, com a estratègia de disseny, realça
allò inesperat. Font:http://es.scribd.com/doc/5133250/Tecnicas-visuales
Relaciones sintagmáticas y
paradigmáticas
1.- Un
sintagma es un apartado, puede ser una línea o un párrafo, y en el análisis
sintagmático se tiene en cuenta cómo un significante se une con otros. El
análisis paradigmático es estructuralista y busca identificar los distintos
paradigmas (implica las connotaciones de cada significante). Fuente: Lecciones
del Portal - Tanius Karan
Relación fondo y figura
1.- En
toda composición, la relación entre espacio positivo (figura), el negativo
(fondo) y el formato (superficie del soporte de la obra) es fundamental. Por
regla general, nuestro modo de percibir tiende a conceder más importancia a la
figura que al fondo. http://iesjorgejuan.es/webiesjorgejuan/apuntes/dibujo/dibujoartisitico1/composicion.pdf
Relevo
1.- Se
trata de una intercalación inseparable entre el texto y la imagen, no se
encarga de otorgarle sentido a ésta última sino que constituye un elemento más
del sintagma icónico. Fuente:http://comunicacion.idoneos.com/i
Repetició
1.- Figura
retòrica consistent en la reiteració de paraules o altres recursos expressius,
la qual cosa genera certa rellevància poètica en el discurs. (Font:
http://www.profesorenlinea.cl/castellano/figuras_literarias.htm)
Reposicionament
1.-
S’anomena reposicionament al canvi d’identitat d’un producte en relació a la
identitat prèviament construïda. http://marcaspublicitarias.blogspot.com/
Representación
1.- : es
la acción y efecto de representar (hacer presente algo con figuras o palabras,
referir, sustituir a alguien, ejecutar una obra en público). Por lo tanto,
puede tratarse de la idea o imagen que sustituye a la realidad.
Resistencia retiniana
1.-
Consiste en la última imagen que hemos visto, la cual se mantiene durante
décimas de segundo en nuestra retina. Fuente: Documento de Publicidad
Subliminal.
Resposta del consumidor
1.-
Reacció del consumidor a una necessitat sorgida i als estímuls externs,
inclosos els de màrqueting (missatge publicitari, argumentació de venta,
promocions, etc.) Font: www.adlatina.com
Ressonància magnètica funcional
1.- És una
tècnica que ens permet saber com funciona el cervell de les persones. És la
gran novetat, ja que ens pot donar informació de què passa al nostre cervell
mentre ens enfrontem a un estímul. La ressonància magnètica funcional ens dóna
informació anatòmica i en principi no es creu que sigui perjudicial.
l'inconvenient és que té una qualitat d'imatge molt dolenta, és per això que
per entendre bé el contingut de les imatges cal fusionar-les amb les d'una
ressonància magnètica no funcional. font: apunts de classe
Resultado ambiguo
1.- Con
malas decisiones estratégicas el efecto visual último es ambiguo.
Resultado coherente
1.- Si las
intenciones compositivas originales del autor del mensaje visual son acertadas.
Resultado elegante
1.- Si las
soluciones visuales son extraordinariamente acertadas.
Reticencia
1.- Es una
aproximación de gran comedimiento que persigue una respuesta máxima del
espectador ante elementos mínimos.
2.-
consisteix en deixar incompleta una frase, o formar una imatge amb pocs
elements per tal de deixar-la incompleta, donant a entendre, no obstant això,
el sentit del que no es diu.
Retórica
1.- Encara
que d'origen grec, l'arrel de la paraula sorgeix del llatí (rhetorica). Podríem
definir-la com la capacitat d'atorgar al llenguatge, parlat o escrit, la
capacitat i eficàcia suficient per a persuadir als nostres semblants o, la qual
cosa és el mateix, expressar-se de la manera adequada. Aquesta composta per un
sistema de regles i recursos relacionats entre si que actuen en diversos
nivells de la construcció discursiva. (Font: http://definicion.de/retorica/)
2.- La
retorica es un conjunto de procedimientos que, desde hace un par de milenios,
se utiliza como método para hacer un discurso más persuasivo, transforma el
mensaje haciendo la comunicación más eficaz. La retorica es capaz incluso de
convencer, de cambiar las ideas de aquel que nos escucha. Nos da las
herramientas para hacer el discurso más brillante, más bonito, aunque esto
ultimo sea secundario. La retorica puede ser también aplicada a la imagen.
RETÒRICA CLÀSSICA O DISCURSIVA
1.- És la
que correspon a la tradició de l'oratòria grecollatina, iniciada pels sofistes
i consolidada per Aristòtil. La persuasió es desplega en l'àmbit públic,
bàsicament mitjançant tres tipus de discurs: judicial, deliberatiu i epidíctic
o laudatori. La distinció sorgeix ja a mitjan s. V a.C. entre els sofistes i,
al segle IV, en Anaxímenes de Làmpsac (Hernández Guerrero y García Tejera,
1994: 36). Aristòtil, en la seva Retòrica, recull la distinció tripartita i la
sistematitza d'acord amb quatre criteris: la tòpica emprada, el temps a què es
refereix el discurs, el lloc on es pronuncia, i el tipus d'auditori al qual es
dirigeix. La retòrica posterior diferencia també les funcions predominants, el
tipus de raonament i la motivació.
RETÒRICA COGNOSCITIVA
1.- Segons
aquest enfocament, tot acte comunicatiu es considera potencialmentpersuasiu,
d'acord amb un pacte implícit de cooperació dialògica en què els participants
s'hi veuen implicats. La persuasió, subordinada a aquest principi de
cooperació, esdevé un instrument essencial perquè els subjectes forgen i
constrasten les seues respectives visions de la realitat, la qual cosa la
converteix en un element fonamental en els procesos cognitius.
Retòrica de la imatge
1.-
Barthes va establir l’any 1964 la definició teòrica de tota aquells mecanismes
retòrics que actuen en el pla de la connotació de la imatge publicitària. En el
seu treball, anomenat precisament “Retòrica de la imatge”, Barthes analitzava
les característiques de tot missatge publicitari i va arribar a la conclusió
que, en publicitat, tota significació és, sens dubte, intencional. D’aquesta
manera, Barthes distingia entre el missatge lingüístic, que es refereix al
llenguatge escrit que pot arribar a formar part de la mateixa imatge; i el
missatge simbòlic, que interpreta i orienta la imatge. Font:
http://comunicacion.idoneos.com/index.php/337739
Retòrica del Color
1.- És
aquella que utilitza figures retòriques cromàtiques, que són les generades per
l'ús del color, que evidencien les diferents maneres de comunicació.
RETÒRICA INTERPERSONAL O RELACIONAL
1.- Aquest
enfocament retòric atorga al llenguatge un paper fonamental en la construcció
del subjecte, sobretot a partir de tres estratègies d'identificació:
identificació interior, relacional i cultural. La persuasió ja no es
desenvolupa en l'esfera pública, sinó en l'àmbit privat de les relacions
interpersonals, que són lesque contextualitzen la creació de la identitat i
l'autoestima. El model relacional proposat per William Shutz (1960) distingeix,
de fet, tres grans àmbits retòrics: el domini (relacionat amb el jo
conceptualitzador de l'individu i les relacions de poder), la inclusió (el jo
socialitzat, que cerca la identificació i es preocupa pels altres) i l'afecte
(el jo interior, necessitat d'estima). En aquests tres àmbits el subjecte
emissor pot mostrar una conducta deficient, capaç o excessiva, segons un lema o
guió de vida que li serveix com a norma rectora per a la seua activitat
comunicativa (Laborda, 1996: 56-62).
RETÒRICA NARRETIVA
1.-
Aquesta perspectiva, representada per la narratologia francesa (Bremond,
Greimas) i les investigacions de Jerome Bruner sobre el desenvolupament
cognitiu, considera que el subjecte accedeix al coneixement del món a través
d'estructures narratives (Bruner, 1986: 11-14). El discurs narratiu (també
anomenat sintagmàtic, metafòric u horitzontal, enfront del paradigmàtic,
metonímic o vertical) és, en efecte, l'utilitzat generalment per descriure i
realitzar l'acció intencional, ja que aquesta formulació discursiva permet
atorgar una dimensió subjectiva al temps objectiu (Ricoeur, 1983-85). Malgrat
que més endavant prestarem atenció al discurs argumentatiu com a
superestructura persuasiva fonamental, Bruner ens demostra que el pensament
narratiu s'utilitza com a principi organitzador que situa l'experiència en el
temps i l'espai. Açò es reflecteix en la disposició textual mitjançant la
inclusió de narracions en la superestructura argumentativa. No debades,
Aristòtil, en la seua Retòrica, distingeix els exempla com un tipus fonamental
d'argument per a la persuasió objectiva (juntament amb l'entimema, o
sil.logisme incomplet). A més a més, el discurs narratiu tal i com és concebut
per Bruner, es caracteritza també perquè proporciona arguments per a allò
versemblant (eikós), enfront del discurs logicocientífic, que tracta d'establir
proves formals i empíriques.
Retòrica Visual
1.- La
retòrica visual és utilitzada com un instrument de persuasió, creativitat,
manipulació, joc, i inclús engany. La seva principal funció es troba en
modificar la realitat, amb la finalitat de convèncer, abordant inicialment la
percepció subjectiva del receptor abans que el seu raonament lògic.
(http://www.slideshare.net/aadriiaanaa/retorica-visual)
2.- Ús de
la retòrica literària, aplicada a les imatges, que serveix per transmetre
missatges mitjançant imatges. Les figures retòriques son: -El·lipsi -Oposició
-Metonímia -Paral·lelisme -Anacoult -Ironia -Hipèrbole -Prosopopeia -Perífrasi
Sinècdoque -Metàfora -Paradoxa -Repetició -Al·legoria
Return of investments (ROI)
1.- Ràtio
de retorn de la inversió. Utilitzat habitualment per a mesurar l'èxit de les
campanyes.
Reveladors de color
1.- Es
tracte de compostos cromògens molt actius i concentrats que revelen alhora la
imatge de plata i generen els pigments de color substractius de les emulsions
en color.
REVOLUCIÓN DIGITAL
1.- No
utiliza la imprenta, ignora el libro unitario y está ajeno a la materialidad
del codex. Es al mismo tiempo una revolución de la modalidad técnica de la
reproducción de lo escrito, una revolución de la percepción de las entidades
textuales y una revolución de las estructuras y formas más fundamentales de los
soportes de la cultura escrita.
Ritme
1.- El
ritme en una imatge és una successió harmònica d’espai ocupat, espai lliure i
formes repetides en una imatge. FONT:
http://www.mcgraw-hill.es/bcv/guide/capitulo/8448170512.pdf
Ronald Barthes
1.- Ronald
Barthes (1915-1980) fou un filòsof, escriptor i assagista, conegut pel seu
temps dedicat a l’estudi dels signes, la semiologia. Barthes va proposar un
primer anàlisis de la imatge publicitària amb l’ajuda de conceptes retòrics, i
descobrí que la major part de les idees creatives que es troben en la base dels
millors anuncis publicitaris poden interpretar-se amb la transposició de les
figures retòriques clàssiques. Segons Barthes, a simple vista una imatge
fotogràfica té com a objectiu transmetre un missatge de manera objectiva, és a
dir, simplement per informar al lector. Tot i això, Barthes va detectar que
qualsevol imatge té un segon significat que, ja sigui estètic o ideològic,
depèn de la cultura del receptor. Aquest segon missatge es coneix com a part
connotativa de la fotografia, i consisteix en llegir-hi un conjunt de signes
socials, cadascun dels quals és un codi. Barthes es va adonar que en el medi
publicitari, a diferència de la fotografia de premsa, aquest missatge ocult de
les imatges és introduït clarament de manera intencionada amb propòsits
persuasius. Va ser llavors quan va aparèixer el concepte de retòrica visual.
FONT: http://comunicacion.idoneos.com/index.php/334756
Rudolf Arnheim
1.- 15 de
Juliol de 1904 – 9 de Juny de 2007. Psicòleg i filòsof nascut a Berlín,
Alemanya 1904. Influït per la psicologia de la Gestalt i per l’hermenèutica. Va
realitzar importants contribucions per la comprensió de l’art visual i altres
fenòmens estètics. Ha publicat llibres sobre la psicologia de l’art, la
percepció de les imatges i l’estudi de la forma com “Visual Thinking”. Una de
les seves teories més importants anuncia que existeixen certes qualitats i
sentiments que captem en una obra d’art que no poden ser expressades amb
paraules. Aquest fet es degut a que el llenguatge no prové d’un mitjà en
contacte directe amb la realitat. Font: "La Sintaxi de la Imagen - Donis
A.Dondis" / http://es.wikipedia.org/wiki/Rudolph_Arnheim
No hay comentarios:
Publicar un comentario