Fibra òptica
1.-
Sistema òptics que utilitza fibres de vidre de tamany capil·lar a mode de
conductors de la llum. Les fibres estan recobertes per un material de baix
índex de refracció que impedeix a la llum escapar a l'exterior, de manera que
la que entra per un extrem emergeix per l'altre.
Fidelitat del consumidors
1.- La
fidelització tal com s’entén en el màrqueting actual, implica l’establiment de
sòlids vincles i el manteniment de relacions a llarg termini amb els clients.
S’ha evolucionat d’un màrqueting centrat en el curt termini a un màrqueting amb
un enfoc estratègic. Tradicionalment moltes empreses es centraven en el procés
de venta i consideraven conclòs, acabat dit procés quan es cobrava. L'increment
de la competència, les noves obligacions legals i les exigències dels
consumidors requereixen de les empreses una substancial atenció a la
satisfacció del consumidor i al procés post-compra. El concepte de fidelitat
per al màrqueting implica que els consumidors realitzin totes o la majoria de
les seves compres d’un tipus de producte en una empresa concreta.
http://puromercadeo.wordpress.com/2007/05/06/fidelizacion-de-clientes-i-definiciones
Figura
1.- Primer
dels nivells d'articulació dels elements visuals. És refereix a les condicions
de percepció d'un objecte tal com son la forma, el nivell de llum, el color o
el contorn.
Figures retòriques
1.- Les
figures retòriques són paraules o frases que són utilitzades per donar èmfasis
a una idea o sentiment. Aquest èmfasis consisteix en que el autor dóna un
sentit diferent al que normalment
s’utilitza.(http://www.monografias.com/trabajos21/figuras-retoricas/figuras-retoricas.shtml)
2.- És un
ús per aconseguir un efecte en el públic, per guiar la seva interpretació
emplenat les paraules en llurs accepcions habituals, fet diferencial amb els
trops. Es solen acompanyar de particularitats fonètiques, gramaticals o
d'altres nivells que n'accentuen l'expressivitat.
3.- Pot
parlar-se de figures de significació (antítesi i oxímoron, antonomàsia,
comparació o símil, concepte, eufemisme, hipèrbole, ironia, metàfora, metonímia
i sinècdoque, paradoxa, personificació, sinestèsia); figures de dicció, que
afecten a la composició de la paraula (calambur, metàtesi, paragoge,
paronomasia); figures de repetició (anàfora, apòstrofe, clímax, exclamació,
interrogació, onomatopeia); figures de construcció, que afecten a l'estructura
sintàctica (asíndeton i polisíndeton, hipèrbaton, pleonasme, quiasme).
4.- Adjunto
un link d'un PDF que crec que defineix el concepte global de figures
retòriques, i lesclassifica amb ordre, claredat i per mitjà d'exemples. Pot ser
una bona eina d'estudi i d'esquematització per conèixer les diferents
operacions retòriques amb les figures que els corresponen. El link és:
http://jacques.durand.pagesperso-orange.fr/Site/Textes/textes%20spain/Retorica%20e%20imagen%20publicitaria.pdf
5.- Les
figures retòriques s’utilitzen en molts aspectes de la literatura i de les
imatges. Cal dir, que la publicitat es serveix de moltes d’aquestes figures
retòriques (tant en les seves imatges com en els seus eslògans) per cridar
l’atenció del públic i produir una publicitat més atractiva.
Figures retòriques en les imatges:
1.- a
través d eles figures retòriques es pot expressar un missatge de diverses
formes, es pot expressar i manifestar a través del llenguatge verbal ( nivell
de signes simbòlics) i a través d’imatges ( nivell de signes icònics ). font:
apunts
Flickr
1.- Pàgina
web que permet emmagatzemar, ordenar, buscar, vendre i compartir fotografies en
línia. Font: http://www.flickr.com/about/ [24 de Maig de 2011]
Fons
1.- Últim
pla dintre d’una foto, quadre... etc. És la zona del camp de la percepció
visual que rep menys organització que la figura en si, o no en rep ninguna.
Normalment, en publicitat, el fons s’utilitza per que es remarqui una figura en
concret, un producte o un text.
Fonts tipogràfiques
1.- En
autoedició, els termes tipografia i fonts sovint es confonen com a sinònims. No
obstant això, la tipografia és el disseny de caràcters unificats per propietats
visuals uniformes, mentre que la font és el joc complet de caràcters en
qualsevol disseny, cos i estil. Aquests caràcters inclouen lletres en caixa
alta i baixa, numerals, versaletes, fraccions, lligams (dos o més caràcters
units entre si formant una sola unitat), puntuació, signes matemàtics, accents,
símbols monetaris i grafismes (adorns variats i floritures dissenyats per a la
seva ús en les fonts) entre d'altres. Encara que, per autoedició, la totalitat
dels caràcters esmentats solen estar en les fonts anomenades «expert».
Forma
1.- Toda
forma puede definirse por tres parámetros: la dimensión (tamaño o dominancia),
la posición (tensión) y la orientación (equilibrio). Son los llamados formemas.
A su vez, una forma se puede relacionar con otras formas. Esto se lleva a cabo
en el plano de los sintagmas o sintagmático, y sirve para organizar el campo
visual. Todo signo visual tiene una posición en un fondo. Según la colocación
del signo visual en el centro de un fondo o en otro lugar, surgen diferentes
efectos de sentido, creando tensiones.
http://iesjorgejuan.es/webiesjorgejuan/apuntes/dibujo/dibujoartisitico1/composicion.pdf
Fotografia
1.- La
fotografia és l'art i la ciència d'obtenir imatges duraderes per acció de la
llum. Consisteix en capturar imatges i fixar-les en un mitjà material sensible
a la llum. Aquest procés es basa en el principi de la càmera obscura. El
naixement de la fotografia es situa l'any 1839 amb el naixement del Daguerrotip
(el primer procediment fotogràfic ideat i difós per Louis Daguerre). Font:
Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Fotograf%C3%ADa i
http://es.wikipedia.org/wiki/Daguerrotipo
Fragmentació
1.- És una
tècnica visual que es basa en la descomposició d'elements i unitats d'un
disseny en peçes separades que es relacionin unes amb altres però conservin el
seu caràcter individual. [http://es.scribd.com/doc/5133250/Tecnicas-visuales]
2.- És la
descomposició dels elements i unitates d’un disseny en peces separades que es
relacionen entre sí, però conserven el seu caràcter individual. Font:
http://es.scribd.com/doc/5133250/Tecnicas-visuales
Fragmentación visual
1.- Es la
descomposición de los elementos y unidades de un diseño en piezas separadas que
se relacionan entre sí, pero que conservan su carácter individual. D.A. Dondis
La sintaxis de la imagen. Introducción al alfabeto visual.
Funció conativa o apelativa del
llenguatge
1.-
Aquesta funció utilitza imperatius, paraules afectives, oracions
interrogatives, adjectius valoratius… per fer canviar l’actitud del receptor
davant un estímul de l’emissor. Per exemple: Tanca la porta!
Funció connotativa
1.- El
receptor predomina sobre els altres factors de la comunicació, la comunicació
està centrada en la persona del tu, de qui s’espera la realització d’un acte o
una resposta. Les formes lingüístiques en les que és realitza preferentment la
funció conativa corresponen al vocatiu hi ha les oracions imperatives i
interrogatives.
http://www.xuletas.es/ficha/funcion-referencial-o-representativa-1/
Funció diegètica
1.- Quan
ens referim a què la veu o la música és diegètica vol dir que ho produeixen els
personatges. Per exemple en una festa on hi ha un grup de música que canta
aquesta seria música diegètica perquè esta dins l’acció i són els mateixos
personatges els que l’elaboren. Font: http://www.dtic.upf.edu/~perfe/cursos/postaudio/tema9.html
Funció expressiva
1.- El
missatge que emet l’emissor fa referència al que sent, al seu jo íntim,
predominant ell, sobre tots els altres factors que constitueixen el procés de
comunicació. Les formes lingüístiques en les que es realitza aquesta funció
corresponen a interjeccions i a les oracions exclamatives.
http://www.xuletas.es/ficha/funcion-referencial-o-representativa-1/
Funció expressiva del llenguatge
1.- Permet
que l’emissor exterioritzi els seus sentiments, actituds, estats d’ànim,
desitjos, voluntats… Per tant aquesta funció es centra en l’emissor.
Funció extradiegètica
1.- En
canvi la música i veu extrediagètica és aquella que es produeix fora del pla,
aquella que els personatges no poden sentir, simplement està col•locada allà
per ambientar. Font: http://www.dtic.upf.edu/~perfe/cursos/postaudio/tema9.html
Funció fàtica
1.-
Consisteix en iniciar, interrompre, continuar o finalitzar la comunicació. http://www.xuletas.es/ficha/funcion-referencial-o-representativa-1/
2.-
Aquesta funció està principalment orientada al canal de comunicació entre
l'emissor i el receptor. La seva finalitat és iniciar, perllongar, interrompre
o finalitzar una conversa o bé senzillament comprovar si hi ha algun tipus de
contacte. El seu contingut informatiu és nul o escàs i s'utilitza com a forma o
manera de salutació. La finalitat de la funció fàtica no és principalment
informar, sinó facilitar el contacte social per poder transmetre i optimitzar
posteriorment missatges de major contingut. Constitueixen aquesta funció totes
les unitats que fem servir per iniciar, mantenir o finalitzar la conversa.
Funció metalingüística
1.- Es
centra en el codi mateix de la llengua. El codi és el factor predominant.
http://www.xuletas.es/ficha/funcion-referencial-o-representativa-1/
Funcionalidad
1.-
Metodología de diseño íntimamente ligada a consideraciones económicas y a la
regla de la utilidad.
2.- Conjunto
de características que hacen que algo sea práctico y utilitario.
Funcionalitat
1.- És un
mètode que vol relacionar directament l'economia i la utilitat d'alguna cosa,
de la manera més senzilla i productiva.
Función de anclaje
1.-
Sostiene o apoya la imagen, la función es denominativa y corresponde al anclaje
de todos los posibles sentidos denotados. Contribuye a una conveniente
identificación de los objetos. A nivel de mensaje simbólico, el lingüístico
guía, ya no el reconocimiento sino que la interpretación y constituye una
"tenaza" que impide que los sentidos connotados se desorienten. En
otras palabras, se limita el poder proyectivo de la imagen.
Font:http://comunicacion.idoneos.com/index.php/337739
Función de relevo
1.- Se
trata de una intercalación inseprable entre el texto y la imagen, no se encarga
de otrogarle sentido a ésta última sino que constituye un elmento más del
sintagma icónico. En los casos en que el mensaje lingüístico cumple una función
de relevo, posee una carga informativa mucho mayor que cuando se trata de
anclaje. La significación recae sobre las palabras y la imagen apareace como un
acompañamiento semiótico. Font:
http://comunicacion.idoneos.com/index.php/337739
FUNCIONS DEL LLENGUATGE
1.- Els
missatges de la comunicació lingüística solen anar carregats d’una informació
més rica del que aparenten la simplicitat de les seues frases. Aquesta
diversitat informativa ha provocat la teoria de les funcions del llenguatge.
Jakobson n’estableix sis: 1. Funció referencial (denotativa, cognitiva,
representativa, simbòlica) Hom realitza la funció referencial quan els
missatges són objectius, és a dir, quan hi ha relació directa entre el missatge
i l’objecte de referència; el significat hi és concebut objectivament. La
capacitat lògica del llenguatge està representada en aquesta funció, la qual es
correspon amb la modalitat oracional enunciativa. Exemple: - Som un país
mediterrani. - Quina hora és? 2. Funció expressiva (emotiva) Indica les relacions
entre missatge i transmissor. L’enunciat presenta la situació del transmissor
envers l’objecte de referència; expressa, doncs, valors subjectius. Aquesta
funció pròpia de les oracions exclamatives, s’oposa a la referencial, i els
recursos lingüístics que fa servir són formes allunyades de les estrictament
“objectives”: interjeccions (ai!), exclamacions (quina pena!), certs sufixos
(pobret d’ell)... 3. Funció conativa (injuntiva) Expressa les relacions entre
missatge i destinatari, el qual és, justament, el fi d’aquell. Mitjançant
aquesta funció - pròpia de les oracions imperatives i interrogatives - el
transmissor vol provocar l’actuació del receptor. Recursos lingüístics propis:
el vocatiu i tot tipus d’exhortacions. Exemple: - No correu tant. - Tu, el del
jersei, para't! 4. Funció fàtica (de contacte) Serveix per mantenir el contacte
durant la comunicació. De vegades aquesta funció pot omplir diàlegs
considerablement extensos i tanmateix buits de qualsevol informació objectiva.
Exemple: són molt il·lustratius els estereotips usats durant les comunicacions
telefòniques. - sí, sí; ja, ja; clar, clar... 5. Funció metalingüística El
llenguatge utilitzat per a tractar del llenguatge, realitza la funció
metalingüística. Dins d’aquesta funció se situa tota l’activitat d’estudis
idiomàtics en general. Exemple: un senyal de substantivació és la presència
d’un article. 6. Funció estètica Expressa les relacions del llenguatge amb ell
mateix. El missatge és l’objecte de la comunicació. És el dominant en el
llenguatge literari, encara que hi figura en altres nivells lingüístics.
Recursos que utilitza: nombre de síl·labes, rimes, repeticions... 7. Funció
identificativa Actua en una vessant doble: a) Externament: de tal manera que un
receptor arreu, encara que ocasional, pot determinar no sols la comunitat
lingüística a què pertany l’emissor d’un missatge específic, sinó també quina
és la seua procedència social, geogràfica o cultural. b) Internament: un
parlant de qualsevol llengua, per més que no en siga conscient, connecta amb
tota una gamma concretíssima d’elements que conformen la visió que de la
realitat es té, bastida sobre les característiques tipològiques d’aquell
idioma, i la història de la civilització que l’ha originat i estructurat. La
funció metalingüística suposa un acte de reflexió. El llenguatge es converteix
en metallenguatge. Un llibre de llengua seria un clar cas d’aquesta funció.
Naturalment, totes aquestes funcions depenen de la situació en què es produeix
l’acte comunicatiu.
FUNCIONS PLÀSTIQUES DE LA LÍNIA
1.- - crea
vectors de direcció, els quals són bàsics per a l’organització de la
composició. - Aporta profunditat a la composició, sobretot en les
representacions planes. - Separa plans i organitza l’espai, tot i que no és una
funció exclusiva de la línia. - Dóna volum als objectes bidimensionals. Les
trames de línies entrecreuades creen sensació de volum. - Pot representar tant
la forma com l’estructura d’un objecte.
Funció poètica
1.-
S’utilitza preferentment en la literatura. L’acte de la comunicació està
centrat en el missatge mateix, en la seva disposició, en la forma com aquest es
transmet. Entre els recursos expressius utilitzats estan la rima, la
al•literació, etc. http://www.xuletas.es/ficha/funcion-referencial-o-representativa-1/
Funció referencial
1.- L’acte
de comunicar està centrat en el context, o sigui, en el tema o aspectes del que
s’està fent referència. S’utilitzen oracions declaratives o enunciatives, poden
ser afirmatives o negatives. http://www.xuletas.es/ficha/funcion-referencial-o-representativa-1/
2.- Ens
parla del context, ens referim als aspectes dels quals intentem comunicar. Les
oracions poden ser afirmatives, negativs, enunciatives o declaratives.
Funció referencial del llenguatge
1.- Té com
a principal objectiu informar i tracta temes reals i comprobables i no opinions
ni coses subjectives. Aquesta funció la compleixen sobretot textos informatius
que tracten temes de l’actualitat, textos científics…
GEOMETRIA DE LES FORMES BÀSIQUES
1.- La
geometria utilitza el moviment per desenvolupar les diferents dimensions. Si un
punt es mou per una superfície formant una línia recta, aquesta serà de la
primera dimensió: la longitud. Movent la línia en qualsevol altre direcció
diferent a la inicial, s’obtenen formes bidimensionals: la superfície. De totes
elles, el triangle, el quadrat i el cercle resulten ser les formes que permeten
una major modulació de l’espai, convertint-se així en les figures més
utilitzades i bàsiques en el llenguatge gràfic. Moltes de les formes que
pertanyen a la naturalesa o que han estat creades per l’home ens recorden al
quadrat, al cercle i al triangle. Per tant, el coneixement de les
característiques i propietats d’aquestes tres figures és indispensable per a qui
intenta fer un anàlisi d’una imatge visual. A partir d’un segment podem crear
questes tres figures:  el punt origina un segment  tots
els punts que composen un segment tendeixen a reunir-se amb un punt exterior,
originant un triangle  un segment que en té un altre de paral·lel
origina un quadrat  un segment que gira entorn al seu punt mig
origina un cercle El triangle és estable i sòlid, amb dinamisme cap als vèrtex.
Si s’accentua la seva verticalitat, suggereix moviment i elevació. Si se li
inverteix, inestabilitat. Simbolitza l’agudesa i la intel·ligència. Un quadrat
és la forma més modesta i, al mateix temps, la més precisa i estable. La seva
estructura és rígida i equilibrada en les seves tensions. Simbolitza la rectitud,
la honradesa i la solidesa. Un cercle és la més harmònica de totes les formes.
És la força o tensió que radica simètricament en totes les direccions.
Simbolitza la intimitat, la perfecció, l’infinit.
Gestalt
1.- La
psicologia de la Gestalt és una corrent de pensament sorgia a Alemanya a
començaments del S.XX. Com a principals exponents podem diferenciar entre Max
Wertheimer, Wolfgang Köhler i Kurt Lewin. Aquesta escola psicològica afirma que
la ment percep els elements en funció de lleis, les quals s’apliquen i arriben
a la ment mitjançant la percepció, la memòria o intel•ligència. L’afirmació més
característica d’aquest model és “el tot és més que la suma de les parts”, és a
dir, la configuració de la realitat està formada per un seguit d’elements que
agrupats d’una determinada forma aporten un seguit de significats o conceptes
que d’altra manera no es podrien obtenir. FONT: Viquipèdia
GIF (format)
1.- GIF és
un acrònim de l'expressió anglesa "Graphics Interchange Format", que
significa Format d'Intercanvi de Gràfics. Es tracte d'un format d'arxiu gràfics
que s'utilitza comunament per mostrar imatges indicades pel seu color al World
Wide Web. Aquest format és utilitzat per la seva alta capacitat de comprensió
de la informació d'una imatge.
GIMP
1.- És un
programa d'edició d'imatges, tant dibuixos com fotografies. És un programa
lliure i gratuït, englobat en el projecte GNU. La primera versió de GIMP es va
desenvolupar per sistemes Unix i va ser pensada especialment per a GNU / Linux.
Existeixen versions totalment funcionals per a Windows, per a Mac OS X i per a
altres sistemes operatius, fent-ho el programa de manipulació de gràfics
disponible en més sistemes operatius. Se li pot considerar com l'alternativa
més ferma per Photoshop, encara que té una interfície molt diferent. GIMP
llegeix i escriu la majoria dels formats de fitxers gràfics, entre ells jpg,
gif, png, PCX, tiff, i els de Photoshop (psd), a més de posseir el seu propi
format d'emmagatzematge de fitxers, xcf. També és capaç d'importar fitxers en
pdf i també imatges vectorials en format svg creades, per exemple, amb
Inkscape. GIMP esta disponibe en espanyol a més de en la llengua de
desenvolupament original, l'anglès, i també, en català, gallec, francès,
italià, alemany, rus, suec, noruec, coreà, neerlandès i en altres llengües
addicionals.
Giro linguístico
1.- Se
llama así a la importancia que adquirió, en la segunda postguerra, el estudio
del signo, código y lenguaje en situaciones concretas en la vida cotidiana.
Fuente: Introducción a la semiótica - Tanius Karan
Gradació
1.- Es
tracta d'una figura retòrica de similitud. És la repetició d'elements visuals
amb una intensitat determinada, que va en augment o en disminució. Font: Apunts
de classe
2.-
Aquesta figura consisteix en que les emocions que aparixen al inici de l'anunci
o de la narració van incrementant al mateix ritme que van passant les accions,
d'aquesta manera fas que tingui més sentiment, ja que va augmentant
graudalment. D'aquest fet també s'anomena climax. Un exemple seria aquesta
frase: Lucharemos, ganaremos, venceremos, seremos los más grandes. FONT -
http://www.areacomunicacion.com.ar/retorica/Art%C3%ADculoPEDROPABLOGUTIERREZGONZALEZ.pdf
Gramàtica de les imatges
1.-
L'aprenentatge d'una gramàtica de les imatges és imprescindible per a la
comprensió de la cultura actual. Una cultura constituïda cada vegada més per
multitud d'elements visuals, procedents de camps tan propers i tan diversos al
mateix temps, com són la fotografia i el cinema, la televisió i el vídeo, els
dissenys gràfic i industrial, les arts plàstiques i els treballs manuals, la
premsa il•lustrada i els còmics, etcètera. És a dir, la gairebé totalitat dels
mitjans de comunicació de masses.
Grau cero retòric
1.- En
retòrica general, el grau zero es defineix com tot discurs freturós d'artificis
i desproveït de sobreentesos. És a dir, es tracta d'aquella informació que
compleix com a única funció la transimissió d'un missatge denotatiu en absència
dels connotatius. (Font:
http://revistas.ucm.es/bba/11315598/articulos/ARIS9898110039A.PDF)
Grau de denotació i connotació de la
imatge:
1.- Tota
imatge ofereix un significat denotat i un significat connotat. El contingut
dennotat es refereix a tots aquells elements explícits oferts per la imatge,
per tant una lectura literal de la imatge. En canvi, el significat connotat es
refereix als missatges no explícits que apareixen en una lectura més complexa
de la imatge. Cal interpretar per saber aquest significat. font: wikipedia
Grau d’iconicitat o abstarcció de la
imatge:
1.- En la
mesura en que els sentit de la imatge sigui més obvi i directament
identificable amb un objecte real, farà referència a un major grau
d’iconicitat. Mentre que la seva oposició és l’abstracció, quan el que es
representa es mostra diferent a la visió ordinària de la realitat, alterada per
un punt de vista o una òptica diferent a la de la nostre visió natural. font:
wikipedia
Grau d'originalitat
1.- Una
idea original és aquella que és innovadora i es diferencia de la majoria per
aquest caràcter novador. La valoració del grau d'originalitat té una vessant
subjectiva que dependrà dels coneixements del receptor sobre el tema tractat.
[Font: http://analisis-publicidad.blogspot.com/2010/01/index-de-questionaris.html]
2.- La
originalitat consisteix en aportar, amb diferents aportacions, alguna cosa
nova, que no hagi sigut copiada d'una altre obra i que impacti per el seu
caràcter poc habitual. La valoració de qualsevol obra per que fa l'originalitat
és quelcom subjectiu a on s'haruàn de valorar aquests factors.
(http://www.wordreference.com/definicion/original)
Grau d’originalitat
1.- Per
tal de valorar l’originalitat d’un anunci es farà de manera subjectiva, tindrem
en compte si es diferent dels altres i si és innovador. FONT -
http://analisis-publicidad.blogspot.com/2010/01/index-de-questionaris.html
Grau d’originalitat:
1.-
Aquesta també és una valoració que té una vessant subjectiva. L'originalitat
suposa que la imatge (anunci o disseny) és innovador i es diferencia de la
majoria. font: apunts
Gubern Román
1.- -
escritor e historiador de medios de comunicación de masas español,
singularmente de cine y cómic. Es también catedrático de comunicación
audiovisual de la Facultad de Ciencias de la Comunicación en la Universidad
Autónoma de Barcelona (UAB), de la que ha sido decano. Asimismo, ha sido
presidente de la Asociación Española de Historiadores del Cine y pertenece a la
Association Francaise pour la Recherche sur I’Historie du Cinema. Fuente:
Wikipedia
Haiku
1.-
Escritura japonesa, que debe tener diecisiete sílabas ---------------------------------------------------------------------
L'haiku és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses,
derivat de l'haikai, creat aquest antigament per la separació dels tres primers
versos de la tanka i usat com una composició independent. L'haiku o haikai es
compon de tres versos de 4, 6 i 4 morae (unitat fonètica similar, tot i que no
idèntica, a la síl·laba), sense rima. Sol contenir una paraula clau denominada
kigo que indica l'estació de l'any a la qual es refereix. Alguns consideren que
l'haiku ha de combinar dues imatges diferents que es relacionen en el tercer
vers i ha d'estar escrit en present i tenir una pausa (kireji) al final d'un
dels dos primers versos. Totes aquestes regles són considerades de forma laxa i
molts poetes les trenquen, especialment quan adapten l'haiku a altres idiomes.
Tradicionalment l'haiku, així com altres composicions poètiques, buscava
descriure els fenòmens naturals, el canvi de les estacions, o la vida
quotidiana de la gent. Els haijin contemporanis han adoptat una major llibertat
temàtica. En l'actualitat, se sol ensenyar a escriure aquests poemes curts en
escoles occidentals, encara que d'una forma molt menys estricta, respectant-ne
únicament el format sil·làbic. Font: ca.wikipedia.org
Hallod Bloom
1.- Hallod
Bloom, nascut l’11 de juliol del 1930 a la ciutat de Nova York, en una família
d’arrels jueva. Després d’estudiar literatura anglesa a la Universitat de
Cornell on és va graduar el 1952, va realitzar el seu doctoral l’any 1955 a la
Universitat de Yale, esdevenint posteriorment professor de la Universitat de
Nova York. Al 2002 va ser el guanyador del premi Internacional de Catalunya per
part de la Generalitat. Bloom, va anomenar angustia de les influències a
l’Intertextualitat ja que es va adonar que les seves obres estaven plenes de
textos d’altres obres, i per tant no eren tan originals com ell creia.
Henrich Wolfflin
1.-
Historiador de arte suizo, fue catedrático en las universidades de Basilea,
Berlín, Munich y Zurich, y uno de los estudiosos más influyentes en la moderna
historia del arte. Definió la historia del arte como una historia sin nombres,
en la que los estilos están desligados del contexto socioeconómico y la
cultura, a través de dos conceptos fundamentales; Renacimiento y Barroco,
entendidos no como momentos históricos concretos, sino como categorías
universales opuestas.
http://www.lapaginadelprofe.cl/semiotica/introsemiotica/introsem.htm
Hermenéutica
1.- Los
orígenes de la hermenéutica deben buscarse en las intenciones por explicar la
Biblio y los clásicos grecolatinos. Más tarde, hacia el siglo XIX, la
hermenéutica constituyó un auxiliar básico de la historiografía y de la
jurisprudencia, y se esgrimió cómo concepto clave a la comprensión, infiriendo
que si bien el lenguaje es comprensible por otros seres humanos, al mismo
tiempo tiene el poder de comprender a esos mismos seres humanos. El denominado
círculo hermenéutico es un recurso explicativo a través del cual se establece,
desde una óptica evidentemente dialéctica, que el todo siempre es más que la
suma de sus partes, pues los elementos sólo resultan comprensibles dentro de
todo el contexto, pero también el contexto se explica en función de sus partes
y de las relaciones existentes entre las mismas: la palabra, dentro de la
frase; la frase, dentro del capítulo; el capítulo, dentro de todo el texto; el
texto, inscrito en su tiempo, etc., y viceversa.
http://www.monografias.com/trabajos35/hermeneutica/hermeneutica.shtml
Hermenèutica
1.-
Paraula provinent del grec "hermeneutiké tejne " que es emprada per
definir el coneixement o l'art d'interpretar els textos, i axí, determinar el
significat exacte de les paraules mitjançant les quals s'ha expressat un
pensament. En la teoria de la imatge, l'heurística es centra primordialment en
les icones, la figuració i els somnis (o surrealisme ).
http://www.ull.es/publicaciones/latina/l/lizarazo.pdf
2.-
L'hermenèutica és una teoria establerta per Gadamer segons la qual les obres
existeixen en tant que són interpretades per algú i en un acte d’interpretació
concret. http://alvaro-martinez.net/humanitats/hermeneutica/
Hipérbaton
1.- És la
figura retòrica que consisteix en desordenar el ordre natural sintàctic de l’oració,
és a dir, desordenar el ordre de subjecte + verb + complements.
(http://es.wikipedia.org/wiki/Hip%C3%A9rbaton)
2.-
consisteix en l’alteració de l’ordre comú de les paraules en una frase. Podem
diferenciar dos graus d’hipèrbaton, el primer, el més corrent i que s’utilitza
sovint en el llenguatge parlat, consisteix en alterar l’ordre normal de les
parts de l’oració. L’altre tipus d’hipèrbaton es el que es dona quan es separen
paraules que estructuralment per la seva funció han d’estar juntes.
http://www.ensayistas.org/curso3030/glosario/h-l/hiperbaton.htm
Hipèrbole (metàfora visual)
1.- És el
principi del moviment o canvi a màxim. El que entenem com a caricatura.
L'artista capta l'essència i l'amplifica per activar el mecanisme neuronal de
la manera més poderosa.
2.-
L'hipèrbole és un recurs retòric que consisteix en augmentar o disminuir una
qualitat sobre alguna cosa, fent una exageració.
3.- És una
comparació desmesurada i exagerada. Implica una exageració ja sigui en sentit
positiu o negatiu, un augment o disminució d’elements en relació amb un punt de
comparació.
4.- El que
crea aquesta figura retòrica en la ment de les persones es que provoca un
exageració a diverses aspectes caractarístics del producte que estem anunciant,
per tant de fer més rellevant aquest fet. FONT -
http://www.publicidadyretoricaelvirapaula.blogspot.com/
HIPERMEDIA
1.-
Conjuga en su definición dos características esenciales del nuevo medio: lo
multimedia (“escribir” a través de la combinación de las artes) y lo
interactivo (que cede al lector poderes de decisión sobre los itinerarios de
lectura, e incluso sobre el contenido). Multimedia + interacción = hipermedia.
HIPERMEDISMO
1.- Género
artístico y literario que explora las posibilidades de las plataformas
tecnológicas para la combinación de la cualidad multimedia con la interacción
del público.
Hotspots
1.- Són
els punts de major fixació de la mirada, que serveixen per obtenir informació i
saber com composar una imatge. Font: Apunts classe Eyetracking.
2.- Els
hotspots (punts calents) són els punts on la mirada s'ha concentrat més, ho
podem saber a través de l'analisi d'eyetracking, que ens mostra el recorregut i
la durada de la nostra mirada. Font: apunts classe
No hay comentarios:
Publicar un comentario